MODEST MORENO i MORERA

　

Nascut a Ripoll, és professor d’orgue, llenguatge musical i història de la música del Conservatori Professional de Música de Vic i organista titular de l'orgue barroc de l'església de la Mare de Déu dels Dolors, de la mateixa ciutat.

En els inicis de la seva formació musical fou determinant la seva amistat amb el que ell reconeix com el seu veritable mestre, el monjo de Montserrat P. Gregori Estrada, organista, musicòleg i compositor, que el va impulsar a dedicar-se a l'orgue i estudiar-lo.

Organista destre i estudiós tenaç i inconformista, Modest Moreno és un dels músics més compromesos en la interpretació de l'Escola Montserratina i la música antiga hispana. Conseqüent amb si mateix, en el vessant concertístic s'ha apartat de la literatura organística dels segles XIX i XX. Després d'algunes dificultats inicials que hagué de vèncer –tals com els conceptes decimonònics del "tempo", del "Bach metronòmic" i de la "tradició germànica" que la docència oficial i costumista d'aquest país perllongà incuriosament, i que no tenen res a veure amb la música del Renaixement i del Barroc–, la crítica avui el considera una autoritat. Compta amb un bon nombre d’enregistraments discogràfics, i ha desplegat més de dos-cents concerts a l'Estat espanyol, França, Itàlia, Alemanya i Rússia. A Moscou fou distingit com el millor organista d'Espanya. Les seves interpretacions de Cabezón, Correa de Arauxo, Bruna, Cabanilles, Soler, Casanoves i Baguer, entre d'altres, han esdevingut referents per a la nova generació d'organistes.

Aciençat que les partitures són tan sols codis figurats que no contenen la música, ha sabut aprofundir en la intuïció i en el coneixement musicals. La polifonia, la policoralitat i la retòrica del sentir musical que engendren l'acció i el drama que implícitament ajusten l'expressió i el tempo de cada obra, són per a ell la raó de ser de l'orgue. En les seves interpretacions, des de l'inici de l'obra en considera ja el final. I és així com atorga als sons la llibertat que, empíricament i acústica, els uneix per a la construcció de les frases musicals, que en la música antiga van més enllà de les barres de compàs. El balanceig de les seves versions, tan personal com inimitable, aconsegueix l'expectativa sonora que crea a través del teclat, per l'atac, suspensió i extinció del so, i que provoca el que s’anomena "efecte campana": il·lusions que tot intèrpret de música antiga hauria de viure.

J. E.